El cementiti de Sants; Relats en català, Agus Giralt
dimarts, 30 de setembre del 2008
El cementiri de Sants
El cementiti de Sants; Relats en català, Agus Giralt
diumenge, 28 de setembre del 2008
Sants contra la hispanitat
Sants ha estat un dels llocs on més s'ha criticat aquesta festa; tant pels veïns com els col·lectius antifeixistes, recolzant l'opinió de les classes populars.
Alguns dels parlaments han servit per fer homenatge a les víctimes del neofeixisme i el militarisme, com Guillem Agulló.
Refugis a la Guerra Civil (segona part)
divendres, 26 de setembre del 2008
Refugis a la Guerra Civil (primera part)
dimarts, 23 de setembre del 2008
Carme Boatell i la Llibertat
Sabem que Sants ha tingut la tradició lluitadora i antifeixista al llarg del segle XX. És possible que pocs (o desgraciadament ningú) sàpioga qui és Carme Boatell. i tanmateix hauria d'ésser per mèrits propis un nom reconegut al nosttre barri, d'on fou filla, però ja se sap que la història l'escriuen els vencedors.
La Carme fou una lluitadora antifeixista, que com tantes d'altres va fer front a dues guerres consecutives contra un únic enemic i amb una única fita: la Llibertat.
Ferida a la retirada republicana el 1939 quajn transportava ferits d'un bombardeig feixista sobre Figueres, va aconseguir entrar a l'Estat francès. Un cop allà, va integrar-se al primer grup de Résistence organitzat a Marsella.
Posteriorment, capturada pels col·laboracionistes nazis de Vichy fou la primera frepublicana torturada per aquests quan l'octubre de 1941 va patir 40 dies d'incomunicació. Entregada als nazis fou interbada a Ravensbrück, tomba de més de 92.000 dones i 863 nens. Tot i això va aconseguir sobreviure fins l'any 1976. quan va morir a Perpinyà, imagino que amb l'última satisfacció de veure morir al dictador.
Milers de dones i homes com ella van lluitar a la guerra civil i posteriorment ajudaren a alliberar França del nazisme, organitzant la Resistència francesa, mercès als seus coneixements bèl·lics i alliberant directament més de 100 localitats arreu de l'estat francès, entre elles la pròpia ciutat de París.
Acabada la 2a Guerra Mundial. els aliats, tement la creixent força de la URSSa Europa i veient a Franco com la força de l'anticomunisme, van fixar una línia d'alliberament als Pirineus, ignorant la dictadura espanyola. Els lluitadors catalans i bascos es van veure traïts i obligats a viure l'exili o a seguir lluitant al maquis.
En historiografia posterior, especialment a la francesa, els exiliats republicans han resultat incòmodes. Resultava molt més còmode una França alliberada únicament per resistents francesos i americans desembarcant a Normandiaque per uns exiliats que havien tingut tancats en camps de concentració tan infames com el d'Argelers.
No hi són a les novel·les o les pel·lícules, tot i que per exemple, una de les peces claus a l'atac al Niu de les Àligues, residència de Hitler a Baviera, es digués Federico Moreno; o fossin gudaris parlant en euskera als que van transmetre les instruccions el dia D a Normandia (millor parlar d'un Rhyan); o, fins i tot que fossin les fotos d'un barceloní, Francesc Boix, la principal prova del genocidi als judicis de Nuremberg.
I justament és per això pel que nosaltres no podem oblidar mai a gent com la Carme Boatell i tants d'altres lluitadors per la Llibertat.
dilluns, 22 de setembre del 2008
Joan Peiró i Belis
El 18 de febrer de 1887 neix a Sants, el militant i dirigent anarquista Joan Peiró i Belis. Els 8 anys va començar a treballar en una fàbrica del vidre barcelonina durant molts anys. No va aprendre a llegir ni a escriure fins el 22. Amb alguns dels seus companys de la fàbrica, va fundar la Cooperativa del Vidre de Mataró, que mai l'abandonaria. El 1907, es va casar amb Mercè Olives, que era obrera tèxtil, amb qui van tenir 3 fills (Joan, Josep i Lliberto) i 4 filles (Aurora, Aurèlia, Guillermina i Mercè).
Comença a militar el 1906 a la Bordeta a la Unió Obrera de Treballadors del Vidre i, més tard, va ser secretari general de la "Federación Española de Vidrieros y Cristaleros" (1915-20), de les Federació Local de les Societats Obreres de Badalona i també va ser director de la premsa de les dues organitzacions: Colmena Obrera (1915-20) i El vidrio (1917-20).
La seva influència per l'anarco-sindicalisme revolucionari francès, comença a tenir tasques de responsabilitat a la CNT després del Congrés de Sants (1918), a la regional catalana; en què
amb la seva capacitat de treball i organització, va ocupar els primers càrrecs del sindicat. Al congrés de La Comèdia (1919) va defensar les federacions d'indústria rebutjades en aquella ocasió.
A partir dels anys 20, va ser lluitar activamant des del comitè nacional clandestí de la CNT i en va ocupar la secretaria el 1922. Es va enfrontar amb els pro-bolxevics de la Confederació i, igual com Seguí o Pestaña, va ser acusat de reformista. Va abandonar els càrrecs de la CNT.
Mentrestant, va seguir treballant de vidrier. Les dificultats per trobar feina el van portar a Mataró l'any 1923, on va impulsar la Cooperativa del Vidre, el popular Forn del Vidre, que havia estat fundat tres anys abans per quatre socis, dels quals, hi havia Josep Ros i Serra i Fraternitat Ros, amb idees d'organitzar-la de manera autogestionada.
En Joan va arribar a ser el director i va elaborar amb cinc cooperativistes els primers estatuts socials de Cristalleries de Mataró, cooperativa capdavantera de l'època,
Detingut i empresonat diverses vegades com a víctima de la dictadura de Primo de Rivera, va tornar a la secretaria general de la CNT el 1928 i va obrir una nova etapa marcada per la voluntat d'entesa amb altres forces polítiques d'oposició a la dictadura, va firmar el manifest d'Intel·ligència Revolucionària (1930) i va dirigir el diari "Solidaridad Obrera".
Durant la República, un dels objectius va ser de les crítiques de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). D'acord amb la seva concepció sindicalista, va encapçalar el moviment trentista, va inspirar la formació dels Sindicats d'Oposició, va ser un dels fundadors de la Federació Sindicalista Llibertària i va ser redactor dels seus òrgans de premsa: "Cultura Libertaria" i "Sindicalismo". Es va oposar, però, a la politització del sindicat i també a la creació del Partit Sindicalista.
Immediatament, després de la rebel·lió militar del 18 de juliol de 1936, Peiró va formar part com a vicepresident del Comitè Local Antifeixista de Mataró. Aleshores, va escriure un conjunt d'articles al diari "Llibertat" recollits després en un llibre titulat "Perill a la rereguarda" on denunciava la violència cega i indiscriminada que practicaven imponentment grups d'incontrolats contraris a la revolució, segons les seves paraules.
Durant la Guerra Civil, va ser nomenat ministre d'indústria des de la CNT en el govern de Largo Caballero i al costat de Frederica Montseny, Joan Garcia Oliver i Juan López. En els fets de maig del 37, es va responsabilitzar del diari La Confederació Regional "Catalunya" i el 1938 va ser comissari general d'Energia Elèctrica. Acabada la guerra, es va exiliar a França on es va incorporar a la Junta d'Auxili dels Republicans Espanyols (JARE). Tenia la missió de treure els refugiats cenetistes dels camps de concentració nazis francesos i ajudar-los a traslladar-se a Mèxic.
El 1940 va ser detingut i lliurat a la Gestapo per passar-lo a les autoritats espanyoles. Empresonat a València, va ser executat a Paterna el 24 de juliol de 1942, després d'un judici sumari i de negar-se a acceptar les ofertes de col·laboració amb els sindicats verticals franquistes, tot i aprovar-se la setència abans del judici.
Davant de l'estació, hi ha una plaça amb el seu nom, recordant la lluita per la causa popular i sindical que tenia a l'època.
dijous, 18 de setembre del 2008
El tren dels guiris
El recorregut des de Sants.
Els trens que actualment fan el trajecte de la línia R-10, des de l'Estació de França i Sants, només circularan entre el Prat i l'Aeroport.
dimarts, 16 de setembre del 2008
El bastón de mando
Les cròniques de l'època expliquen que, per festejar aquest esdeveniment, els obrers de la fàbrica li dugueren com a regal, un "bastón de mando" a la plaça sant Jaume.
Tota aquesta imatge no responia a res més que a una estratègia laboral de la fàbrica i segurament a un interès egolatre de part dels amos. Les grans empreses tèxtils del barri, com succeeix en l'actualitat, fomentaren trames de petites empreses treballant per a elles. Aquesta era una forma d'eliminar els problemes i sotmetre els treballadors als interessos patronals, reduïnt la força dels treballadors i desentenent-se de les demandes laborals.
L'Espanya Industrial es podia permetre tractar millor els seus treballadors que els petits tallers, cosa que feia que molts consideressin els amos com a persones respectables però que, al mateix temps, treien els beneficis d'aquestes petites empreses i tallers que treballaven per a ells.
La conseqüència d'aquest nou joc brut fou la menor conflictivitat laboral a les grans fàbriques, on els discursos que van acabar influïnt foren els radicals de Lerroux. En canvi, fou a les petites empreses, on es patien les pitjors condicions de treball i vida que van respondre amb brots revolucionaris.
De totes formes, tornant a aquest propietari-alcalde; cal a dir que aquest bastón de mando no li deuria servir de gaire utilitat quan l'any 1951 hagué de dimitir com a conseqüència de la Vaga General dels Tranvies a Barcelona, un dels primers gols importants de la ciutadania al sistema imposat.
dissabte, 13 de setembre del 2008
El papa de Roma contra una dona
El Paral·lel
Ja prevista l'especulació del pla Cerdà, el 1859, i dit amb aquest nom per la coincidència del seu traçat amb el paral·lel 41º 22' 30'. L'avinguda no fou urbanitzada fins l'Exposició Universal de 1929.
Però no fou aquesta la coincidència geogràfica la que va fer que el Paral·lel fou conegut per tot el món, ni tampoc les primeres construccions de fàbriques, amb gran quantitat de carboneres i grans xemeneies fabrils; sdinó la quantitat de teatres, cafès i sales de festa que van començar a aflorir.
Situat entre l'Hostafrancs i el Poble Sec, barri d'hortes i tallers i ja el populós barri xino, el Paral·lel, ben aviat, es va convertir en un indret on segments diferents de la població confluïen amb un mateix fi (encara que des d'òptiques segurament diferents). Des dels obrers, intentant oblidar les fàbriques, fins els burgesos aventurant-se als ambients més allunyats de les seves supossades morals, passant pels mariners àvids de sexe, alcohol i espectacle. Tots es barrejaven a un Paral·lel on passejaven parelles de Guàrdia Civil i on, a la vegada, gràcies a la seva quantitat de gent que en ell hi havia, els anarquistes s'hi trobaven.
El primer local que es va obrir, iniciant el que amb el temps seria conegut com l'Avinguda del Teatre o la Via del Pecat, fou el Teatro Circo Español. Ben aviat, els locals de tot tipus es van començar a multiplicar, des de les barraques més humils fins als teatres i cafès que ocupaven tota la vorera que va del carrer Nou de la Rambla fins a la Ronda de Sant Pau. Amb noms, com El Café Español, o el Sevilla o el Rosales, els cafès creaven com una immensa terrassa no igualada enlloc del món.
Entre els teatres més destacats, varen arribar a tindre un gran nom alguns com l'Arnau (conegut a l'època com el Folies Bergère), el ja anomenat Teatro Español, el Delicias, el Condal, el Còmic (dedicat als espectacles), el Bataclan (conegut entre els mariners), el Victòria, el Nou (primer cinerama del país), l'Apol·lo, el Pompeia i, com no, el Molino. Aquest, era conegut com La pajarera catalana i, al cap d'un temps, va passar a dir-se el Petit Moulin Rouge, recordant el conegut local parisenc, curiosament, fundat pel català Joan Oller. Amb la dictadura, el local, es va passar a anomenar El Molino, però va aconseguir resistir patint repressàlies i censures.
Per desgràcia, el que no va aconseguir Franco, ho va aconseguir la Barcelona del disseny i de l'especulació, i avui en dia no queda més que l'ombra del que va arribar a ser aquesta mítica avinguda barcelonina.
divendres, 12 de setembre del 2008
Esguerrats cap a Sants
Can Vies obra les portes
L'edifici del CSA Can Vies es va construïr el 1879, quan també es va fer amb la línia 1 del metro de Barcelona. Al començament, era un magatzem de material per la construcció d'aquesta línia, al costat de l'estació Mercat Nou. És al carrer Jocs Florals.
Més tard, es convertí en l'edifici de treballadors del metro, sota el nom de "Círculo Social Metropolitano", sent col·lectivitzat, durant la Guerra Civil, per la CNT.
Durant el franquisme, va passar a ser utilitzat per la secció sindical del metro, Sindicato Vertical, fet que afegí al mateix un annex on s'hi situaria una capella que es diria Verge de Montserrat, amb una figura seva; que va persistir fins a mitjans dels 90.
Després de les legalitzacions dels sindicats, l'edifici continuà fent les seves funcions internes com a lloc intern per als sindicats de treballadors, tenint així la seu del dispensari i diferents despatxos sindicals. A principis dels anys 90, va ser víctima d'atacs incendiaris de procedència estranya, després d'un temps en què els treballadors havien tingut conflictes laborals amb la patronal de l'empresa TMB.
El 10 de maig del 1997, l'edifici va ser okupat per col·lectius de joves de Sants com a resposta a la manca d'espais socials on poder realitzar activitats tant de caire lúdic com polític. Es va fer mitjançant un cercavila que va finalitzar amb l'okupació de l'edifici, exceptuant la capella.
Així, es va començar a crear un Centre Social Autogestionat, on s'hi ha anat creant un projecte creació social alternativa on s'han fet activitats i festes per als joves en poder tenir un sentit crític del sistema capitalista i anar integrant els joves i altres veïns de Sants i de fora implicant-los en la lluita per a canviar la situació social del barri. El 2005, es van fer obres per modificar i obrir la capella com un espai més ample per realitzar aquestes activitats.
Després d'un procés judicial el 1997 arxivat pel districte degut a la pressió social dels i les veïnes; se'n va obrir un altre recolzat per TMB per iniciar el seu desallotjament "denonament precari"; on s'hi ha implicat el traçat del T.A.V. (Tren d'Alta Velocitat), amb l'arribada d'infraestructures antisocials, com el Calaix de les Vies o el tipus de Remodificació de l'Estació, amb plans urbanístics especulatius que portaria la destrucció d'una vintena de finques de la part antiga de Sants, de cases baixetes, per un traçat d'habitatges hipotecats; (ja fets dos amb 5 pisos i zona ajardinada), grans zones comercials i una nova rambla del Calaix; juntament amb la de Badal, que actualment és el passeig que tapa la Ronda del Mig. Així, imposar un model de barri-mercaderia només destinada als rics.
Aquest projecte afecta greument l'estructura històrica i l'arquitectura del barri; sobretot, les associacions de veïns, que es poden quedar sense habitatge. De fet, Can Vies va ser víctima de diferents amenasses del dostricte que afectaven a nivell tècnic, tancament de l'aigua i la llum, ode control policial pels mossos d'esquadra, que han causat detencions.
S'han fet tot tipus de protestes en contra dels interessos especulatius i salvar el centre com a lloc de trobada del barri, amb lemes com Prou demanda de precarietat, Aturem la demanda de TMB, NO al TAV o el lema més destacat Can Vies es queda al barri.
La manifestació més important va ser el 20 d'octubre de l'any passat, que era un dels actes del Correllengua.
A més a més, hi han hagut actes previs: una recollida de firmes de centenars de persones; fins i tot, periodistes i comunicadors que recolzaven el projecte.
Al judici, s'hi van implicar, com a part demandada, els col·lectius i entitats que segueixen lluitant a favor del barri: la Confederació General del Treball, el Front d'Alliberament Gai de Catalunya, la Coordinadora d'Associacions per la Llengua Catalana, el Centre Social de Sants, l'Associació Papers per a Tothom, els Col·lectius de Joves Comunistes, el Casal Independentista de Sants, el Col·lectiu Cultural La ciutat invisible, l'Assemblea del Barri de Sants, la Comissió de Veïns de la Bordeta i Sant Medir, el grup musical Pirat's Sound Sistema, el periòdic de comunicació popular La Burxa, el Col·lectiu de Difusió Cultural de Sants i el Col·lectiu de la Vivenda Digna. Als jutjats del Passeig Lluís Companys de Barcelona; mentre que, a fora, hi havia actes polítics de moltes de les entitats populars i algunes actuacions musicals de grups com Cesck Freixas, Pirats Sound Sistema o; fins i tot, un dinar vegà amb productes ecològics organitzat pel col·lectiu La Xirivita.
Durant el judici, que va durar 5 hores, els advocats i alguns dels membres dels col·lectius de la defensa van fer valdre els seus arguments i demanar que es desestimi la demanda de TMB. També es van presentar documents que negaven l'estat de ruïna que denunciava TMB; que només era per beneficiar els seus interessos econòmics. L'acusació va demostrar que l'edifici va estar desallotjat durant un temps; i un veí va dir que la data del maig era simbòlica ja que els espais s'havien de refer després dels incendis patits i s'obria per aprofitar-lo com a espai actiu. A la portada d'una edició de la Burxa, es pot veure el cartell sobre la victòria del judici, amb frases, com: Can Vies és del barri i, a Sants, es queda. Això ha estat un nou punt de partida per tirar endavant els nous reptes de lluita per a revolucionar el barri fent-lo de totes i tots.
El Centre Social Autogestionat
A part de les sentències i amenasses; Can Vies és una casa comuna de diferents col·lectius polítics i socials d'arreu. Ha estat un punt d'encontre per refer el fil entre generacions d'activistes, teixint pràctiques i relacions comunes. Ha estat, quasi, com una escola de participació col·lectiva, política assembleària, social i cultural per a centenars de persones, dinamitzant el teixit associatiu del barri.
La casa està formada per:
- la vivenda: al pis de dalt, on hi ha les habitacions i unes golfes.
- la cafeta: espai on hi ha la barra de bar per a fer alguns refrescs o begudes, on també es fan algunes activitats. Al darrere, hi ha els lavabos i, al costat, hi ha un petit espai on s'hi fan les assemblees dels col·lectius.
- la capella: espai més ample, el més reformat, on s'hi han obert la majoria d'activitats de tot tipus per al públic. Al fons del local, es troba una barra i la cuina quan hi ha hagut alguns sopars populars que complementen les activitats fetes. A la punta, s'hi troben uns lavabos
Al CSA, el principal òrgan de govern és l'assemblea; funciona per concens i d'una manera horitzontal i sense ser jeràrquica; no tenen caps ni representants i funciona amb responsabilitat col·lectiva.
Hi participa l'Assemblea del Barri de Sants (ABS), que és l'assemblea que coordina i fa confluïr tots els moviments polítics i socials del barri i forma part de diverses campanyes: antiespeculatives, a favor dels drets de les persones migrades, a favor dels drets dels i les treballadores, antirrepressives, contra la destrucció del territori o altres.
Al CSA, també hi treballen molts altres col·lectius:
-La Burxa: periòdic popular de distribució gratuïta. Se'n distribueixen 5000 exemplars mensuals.
-Negres Tempestes: col·lectiu independentista llibertari.
-Barri Sants.org: col·lectiu de notícies actuals i recents sobre Sants i el seu entorn, on també s'hi publiquen relats històrics. També hi ha apartats d'Opinió, Cultura o TV. Un dels membres més destacats és l'Agus Giralt.
-Col·lectiu de teatre: Obra projectes de tallers teatrals oberts a tothom i gratuïts. Trobem un taller de teatre de dones que està començant a fer les primeres passes i un altre grup que ha entrat veient que, al Centre Cívic, censuraven les seves obres. O, el grup més veterà, que treballa l'expressió corporal, el treball amb màscara o una disciplina molt difícil d'aprendre com la Comedia de'll arte, d'origen italià. Entre els dinamitzadors del grup es compta amb els professionals de l'escena, com la Montse Puig (ex-Joglars).
-Col·lectiu de cinema: Organitzen projeccions de pel·lícules de forma periòdica. Els diumenges de cinema, han passat grans quantitats de films: algunes obres de culte, altres joies per descobrir i difícils de trobar als circuits comercials. També ha estat aparador de concorregudes maratons de curs.
-Víctimes del civisme: associació que critica les noves ordenances de civisme i les discriminacions portades a les persones amb més dificultats, des dels immigrants o altres que viuen en precarietat o problemes.
-Bastoners de Sants.
-Col·lectius musicals: En l'aspetce musical, Can Vies també ha estat un bressol de molts músics santsencs, proporcionant-los un local d'assaig. No en va el grup Pirats Sound Sistema, un dels grups més innovadors i d¡èxit del panorama musical català va néixer a la casa. En l'actualitat, entre els grups que utilitzen de forma fixa o ocasional el local, podem trobar una gran varietat musical, que va del Punk-rock dels Yakolev-42, al rock-psicodèlic en català dels Espectres passant pel reggae i ska més clàssic dels Fortunelars.
Alhora, Can Vies també és un escenari perfecte per a petites actuacions en format acústic, des de la rumba dels colomencs Los Barranquillos al blues- rock del músic Marc Sanz.
A part, es seguiria fent una llarga llista de la quantitat d'activitats que s'hi han fet: xerrades, taules rodones, vagues de fam per als immigrants, fins a trobades monologistes, ioga... També es reuniexen mitjans de comunicació, com la Ràdio Lliure de Sants.
S'ha aprofitat per algunes sessions de la Universitat Lliure d'Estiu o "ULE".
Seguint aquesta dinàmica, per al futur, pot acabar éssent un element innovador a Sants i encara podrà fer canviar alguns dels factors del seu voltant. Un exemple clar seria el de l'estació de metro de Mercat Nou, que s'ha demanat que se li canvïi el nom per Can Vies.
A sota us deixo dos vídeos que us poden ser interessants. En el primer, és presentant per Circ Rauxa, s'hi oberserven imatges reals sobre diferents de la destrucció del barri els últims anys amb una versió de la cançó dels Sex Pistols (God save the Queen) pel grup santsenc The Drink Team amb una adaptació més "punkarra", canviant-li el títol pel de la Núria Feliu (cantant i convergent culpable dels enderrocs) i la lletra en defensa de Can Vies. El vídeo porta el títol Carbó per la Imma (Moraleda), que desgraciadament segueix sent la regidora del districte i se l'hauria merescut que li portessin els reis, per voler seguir encara amb les destruccions als nostres barris. Malgrat tot, amb Can Vies no ho ha aconseguit.
I el segon, és el d'un concert de música a Can Vies, per posar exemple d'alguna de les activitats per a la gent jove del barri.
divendres, 5 de setembre del 2008
L'agregació a Barcelona
Fins al 5 de maig de l'any 1893, el municipi es va mantenir, relativament, independent a Barcelona però sota una pressió capital constant i intensa de la gran ciutat; sobretot, per la industrialització que es feia a diferents municipis propers.
Els sectors monàrquics, conservadors i capitalistes eren partidaris de l'agregació per interessos econòmics van tenir 2147 firmes, sobretot, pels propietaris i terratinents del municipi; mentre que els sectors republicans i populars, només en tenien 1432 oposades; ja que estaven més preocupats per les primeres necessitats dels veïns i millorar les seves condicions de misèria.
L'agregació fou induïda pels industrials i terratinents de fora del municipì que, en aquell moment, controlaven el govern municipal. Aquest període va durar fins el 12 de juliol del 1884, moment en què Sants tornà a ser un municipi independent, gràcies a una forta pressió popular.
Però, igual com la resta de pobles del Pla de Barcelona, fou sotmès definitivament a la ciutat el 1897. A partir d'aquest moment, Barcelona va crear un districte amb Sants, les Corts i el barri d'Hosrafrancs. L'ajuntament de Barcelona va voler anul·lar el record dels antics pobles, abandonant les antigues cases consistorials (la de Sants era al carrer Badal) i construïnt un nou edifici pel govern del nou districte a un terreny fins llavors de frontera, al carrer de la Creu Coberta, a Hostafrancs.
Així, els grans terratinents aconseguiren el seu objectiu. Agregant nous municipis, com el de Sants, aconseguiren més poder polític i social. Simultaniament, el sol del nou districte va servir a Barcelona per instal·lar-ne totes aquelles coses que feien nossa al centre de la ciutat: fàbriques, cementiris, vies de comunicació.
Tanmateix, ni l'agregació a la gran ciutat ni la constant homogenització que s'ha anat produïnt durant més de cent anys han aconseguit esborrar del tot als seus habitants, el sentiment de pertinença a quelcom diferent de Barcelona.
Aquest fenomen, aquests últims anys, ha tornat a tenir més força per les lluites veïnals i els col·lectius a favor d'un barri social i digne que satisfaci les necessitats veïnals del barri per plantar cara a l'especulació immobiliària, com el Centre Social, el CSOA Can Vies, grups lúdico-educatius com l'esplai Xiroia o alguns grups escoltes i, també col·lectius polítics, com els de l'Esquerra Independentista dels Països Catalans o l'Ateneu Llibertari.
La mala Dona
Una història on s'hi inclouen assassinats, prostitució, interessos foscos de les classes benestants, repressió policial o un seguiment intensiu per part dels diaris de l'època i pel poble en forma de safareig, es podria situar a l'ambient d'una populosa ciutat industrial al començament del segle 20; i es pensaria en el Londres de Jack l'esbudellador. Hi ha una història semblant que no té, com a escenari, la capital anglesa, sinó a carrers de Barcelona, com l'antic carrer de Ponent (actual Joaquim Costa), al Raval, o el carrer Jocs Florals, a Sants.
L'any 1912, a Barcelona patia patia periodics i debastadors brots de tuberculosi. Als carrers, encara es podia respirar l'ambient de por i delació que la brutal repressió que l'estat, després de la Setmana Tràgica, havia generat. Aliens a la resta de la societat, com sempre, la burgesia catalana es divertia massa gaudint de la seva privilegiada situació i feia bandera d'una llengua i una cultura que tan sols feia uns anys que havien descobert, al que ells mateixos van anomenar com a Renaixença. La ciutat, plenament industrialitzada, portava una vida moguda enmig de les fàbriques i les llums del nou Paral·lel.
En aquest ambient, va començar a correr un rumor com la pòlvora. A la ciutat de Barcelona, desapareixien molts nens i nenes de forma misteriosa, especialment fills de les classes més humils. El rumor va començar a créixer amb tanta força que el governador civil, Portela Valladares, es va veure obligat a desmentir-lo, temerós de que esdevingués una espurna d'una nova revolta a la Rosa de Foc. El governador es va equivocar, doncs rera les històries que començaven a popularitzar l'home del sac, hi havia una persona real: Enriqueta Martí, la que es va conèixer, amb el temps, com "la Vampira de Barcelona".
El rumor va arribar a la premsa quan ja eren molts els nens que havien desaparegut, amb el cas d'una nena anomenada Teresa Guitart. La nena, desapareguda al portal de casa seva del carrer Sant Vicenç al vespre del 10 de febrer, va fer saltar totes les alarmes de la ciutat, obligant a la policia a tractar el tema de forma seriosa, com fins llavors no ho havia fet. Tot i això, els esforços policials haurien quedat en no res si dins de la història no intervingués la casualitat i la xafarderia dels veïns.
L'any 1912, a Barcelona, bullia amb la notícia de la desaparició d'una nena de cinc anys, la Teresita Guitart. Ja feia dues setmanes queels diaria anaven plens i que la policia cercava la nena de forma infectuosa. La casualitat va fer que fos una veïna del carrer Ponent, la que resolgués, en part, el misteri,
La dona va veure la nena, a través d'una finestra i sospitant que fos ella va fer correr el rumor, que va arribar a les oïdes de la policia. Aquests entraren al pis, trobant la Teresita i una nena anomenada Angelita. L'Enriqueta, que ja tenia antecedents per corrupció a menors, fou detinguda.
A mesura que es va avançar la investigació, es descobrien fets intrigants; com mendigar pels matins a les parròquies, però, a les nits, freqüentés ambients elitistes de la burgesia catalana, vestida elegantment. Quan entrevistaven a les nenes, es veia que elles havien sigut testimonis de la mort d'un nen. Però en el moment en que tot va esclatar va ser l'escorcoll de la casa. En mig d'un mobiliari luxós, hi trobaren vestits i ossos de criatures, alguns exposats al foc per treure'n greixos i pots amb sang, greix, pocions i un llibre de fetilleria.
Finalment, l'Enriqueta va reconeixer els crims amb una amenassa: "Que escorcollin el pis, que piquin bé les parets. Ja que pujaré al patíbul, que paguin amb mi tots els culpables ". La psicosi es va desfermar, registrant-se els seus antics domicilis: al carrer Tallers, al carrer Picalqués i a Sant Feliu de Llobregat, on apareixien més ossos i lllibres de receptes. Però l'Enriqueta també havia viscut al carrer Jocs Florals, on es va guanyar el malnom de Mala Dona. Allà hi trobaren un crani d'un nen de tres anys i altres restes.
Però aquesta història no fou, exclosivament, una crònica negra. La clau de tot es trobà a un paquet de cartes xifrades que van apareixer a una llista de noms i adreces de gent influent., que segons sembla, eren clients macabres de l'Enriqueta. Eren els encarregs de metges, advocats, comerciants, escriptors i polítics els que li permetien viure amb luxes.
Tot era excessiu per a la premsa barcelonina que, tement una nova setmana tràgica, ho va tallar tot. Casualment, els mateixos dies, es va enfonsar el Titànic i tothom oblidà la història de la "vampira". L'Enriqueta va anar a la presó sense que la llista trascendís. I als dies, va morir, oficialment, d'un càncer tot i que també van correr rumors sobre si havia estat llinxada per les preses o enverinada.
El bressol del cinema català
ebanista santsenc, amb certs coneixements de forografia.
Però Sants va ser més que un simple escenari dels incis del cinema en català, doncs el propi Fructuós Gelabert va obrir els estudis, Boreal Films, a l'espai que ara ocupa el centre de la plaça de Sants; el lloc fou conegut popularment com "La casa del vidre".
dijous, 4 de setembre del 2008
El tren a Sants
Però si es va donar un condicionant més fort va ser la pressió dels interessos dels propietaris industrials tèxtils que creien que el tren era l'única manera més ràpida de fer negocis amb els seus productes: distribuïen les mercaderies i aconseguir les matèries primeres de manera més ràpida i a costos molt més baixos dels que, després, les vendrien. A Sants, ja funcionaven les dues fàbriques tèxtils més importants, com el Vapor Vell (1846) i l'Espanya Industrial (des del 1847) com algunes de químiques.
El 1851, Michael de Bergue, un enginyer anglès que vivia a Barcelona, va aconseguir la concessió per fer la línia de tren Barcelona-Molins-Martorell; que seguiria fins a Tarragona i València. Les obres es van iniciar el 1854; sota la companyia ferroviària: "Caminos de Hierro del Centro de España"; hi van explotar mà d'obra barata de forma injusta: paletes, fusters, picapedrers, peons i dinamita; amb jornades de treball injustes i precàries; amb animals de tir i dinamita. Les vies eren de tamany ibèric i arribava des de l'estació de Rambla Catalunya-Ronda Universitat.
Les locomotores de vapor treien el fum gris fosc cap enrere i avisaven el pas pel seu xiulet peculiar. Es va accelerar el transport de les primeres matèries: les peces tèxtils de les dues fàbriques i altres recursos del Baix Llobregat que s'exportaven al port com a mercaderies: fusta, recursos minerals: pedres. Més avançarien cap al Garraf i, després, cap a Tarragona, Reus, Valls i Lleida.
Les línies, en anar creixent, van anar portant un conseqüent augment de problemes per als veïns. Els santsencs van començar a veure com s'anaven tallant els seus antics camins que enllaçaven amb les Corts i com el poble quedava seccionat entre Sants i la Bordeta. Els accidents eren freqüents i els conflictes entre l'Ajuntament de Sants i la companyia ferroviària esdevingueren cada cop més cruents. El fum del vapor també era una font de problemes per a la gent del carrer.
Els veïns veien amb por les obres del tren i s'organitzaren diferents cops per intentar afrontar aquesta situació i reivindicar les seves primeres necessitats i protestar contra les obres. Però l'ajuntament tenia, en primer lloc, els interessos econòmics dels Muntades o els Güell abans de les necessitats veïnals.
La Capitania General va amenaçar les associacions veïnals de segrestar-los al vaixell-presó Europa en cas de destrossar les vies fèrries o telegràfiques.
Els últims anys d'independència del poble de Sants, les inversions de l'Ajuntament per minimitzar els talls de les obres van ser només per interessos econòmics. Es feien ponts als carrers del Nord (actual Galileu) i Alcolea per comunicar de forma pèssima, les dues àrees del barri separades per les vies. En canvi, el cas del pont dels amos de Can Catà era diferent; es va fer amb diners públics per a un ús privat de la família; que els veïns indignats la cremarien a la revolució del 36.
Extret: Pardo Xavier, Sanromà Joan. El ferrocarril. Arxiu de Sants-Montjuïc.
En la guerra civil, els vagons van tenir un ús militar pel Front Popular, sobretot per la CNT i la FAI, per afrontar els atacs feixistes.
l'actualitat, podem constatar de nou com un cop més, els interessos econòmics es situen per davant de les problemàtiques socials o urbanístiques que aquests generen.
reclamant d'aturar la centralització i reclamant el traspàs de les infraestructures, on hi participarien treballadors, organitzacions sindicals i polítiques (CUP, ERC, CGT, Intersindical, COS...) , malgrat alguns hipòcrites com CiU que ho farien tan sols com a excusa per tenir vots després de pactar les obres amb el PP entre final de la dècada del 1990 i després del 2000.
Extret: Pardo Xavier, Sanromà Joan. El ferrocarril. Arxiu de Sants-Montjuïc.