L'esport popular a Sants

Sants ha estat, al llarg dels dos últims segles, un barri lligat a la pràctica esportiva, tant des des dels àmbits com les modalitats més diverses, com el ciclisme, un dels primers a Catalunya; fins al futbol, el waterpolo, el bàsquet i un ventall d'esports força ampli. La iniciativa esportiva, a Sants, ha estat portada, com molts altres àmbits de la vida del barri, per l'associacionisme i la participació ciutadana. Així, al llarg dels anys i de certes etapes, l'esport santsenc ha estat un esdeveniment popular però més preocupat en la formació de persones enlloc de l'espectacle o la competició. Seria, bàsicament, l'objecte per trobar els origens i resseguir tota l'història d'aquest esport del poble.
La primera instal·lació era l'Hipòdrom de Can Tunis, inaugurat el 1883, quan Sants encara era un municipi independent de Barcelona. Aleshores, els esports encara era un negoci exclusiu de la burgesia i fluïa als interessos de les èlits, com eren l'hípica o els regates; i no hi anaven els santsencs; sinó els burgesos de Barcelona; sobretot de l'Eixample.

El futbol i el ciclisme van ser els primers esports que van començar a popularitzar-se entre els obrers. Als primers anys del segle 20; neixen els primers clubs obrers, com l'internacional FC, el Gladiator FC o el Sporting Club de Sants.

El ciclisme santsenc començava les primeres pedalades pel barri l'any 1908 després d'inaugurar el primer velòdrom a la Farga i, després, del seu substituït al costat del Mercat Nou. Tot i començar l'afició esportiva pels obrers, encara hi havia molta feina per fer; i no serien els conservadors de la Lliga qui, des de la Mancomunitat, qui la farien; sinó que seguirien obsessionats només amb l'esport burgès i de competició.
No fou fins als anys 20, que es va començar a desenvolupar el concepte d'esport popular; que va suposar una democratització; tothom tenia dret a practicar-lo sense cap distinció social. Els ateneus obrers es van habilitar instal·lacions i seccions esportives, fent la feina que les institucions no feien cap als barris obrers. També hi trobem el naixement de l'esport femení a través de nous clubs, com el Femení d'Esports.

A Sants, cal mencionar la feina feta per l'Ateneu Enciclopèdic "Sempre Avant". Aquest ateneu, com molts altres, servia per arrencar l'esport i cultura de les mans burgeses perquè tothom les pogués disfrutar. Entre les seves activitats, cal destacar el primer Gran Premi de Sants, llavor de l'actual cros popular.

Durant els anys 30, durant el govern d'Esquerra Republicana de Catalunya, l'esport popular va anar agafant molta més força al barri creant noves associacions esportives, com el del Club Esportiu Mediterrani, originalment, del Poble Sec i també, la consolidació dels clubs de bàsquet BIM i BAM.
A més, aleshores, les entitats o les associacions esportives de base, els centres d'esbarjo i les associacions culturals i polítiques, incloent l'Ateneu Sempre Avant, s'estaven preparant per un nou fet significatiu: l'Olimpíada Popular, que es celebraria a Barcelona el 1936. Aquell any es celebraven dues olimpíades:

- les primeres: que la història les ha consagrat, com oficials, a Berlín. Aquestes foren pensades com un gran espot publicitari del nacionalsocialisme i la supremàcia de la raça ària; truncant, en part, per les victòries de l'atleta negre Jesse Owens. Però, fins i tot, el COI es va rendir davant de l'organització tècnica del règim alemany afirmant que aquestes havien estat les millors olimpíades mai celebrades.

- les segones: tenien una intenció ben diferent; ja que volien recuperar els valors olímpics desvirtuats pel nazisme, i centrades en l'esport obrer i popular, que s'havien de celebrar a Barcelona.

Anys abans, quan s'havia de decidir quina ciutat acolliria els Jocs del 36, les ciutats millor situades eren Berlin i Barcelona; però els canvis republicans, sobretot de les esquerres, van aconseguir espantar els membres més conservadors del COI, que van triar l'opció alemanya. Aquesta elecció va crear polèmica, sobretot quan el règim de Hitler va mostrar al món el seu veritable rostre perseguint els jueus i dissidents polítics.

Estats Units, Txecoslovàquia o Espanya debatien si calia boicotejar Berlín, durant el 36. L'idea del boicot no era l'única que circulava. Des del 1921, a Europa, ja s'havien celebrat quatre olimpíades obreres, o com en dirien més endavant, espartaquiades; organitzades, algunes d'elles, per l'Internacional de l'Esport Roig. Praga, Frankfurt i Viena n'havien estat les seus. Des d'aquí, sorgia la idea de crear unes olimpíades alternatives a les oficials. L'Olimpíada Popular tenia un caire diferent, doncs va sorgir des de la base, des de les pròpies associacions populars, sense la guia d'estats. associacions o partits.

Aleshores, apareix el Comitè Català pro Esport Popular, que aglotinava unes 30 associacions catalanes. Així, anava sorgint, a Catalunya, aquesta idea d'olimpíada en contra de l'oficial, intoxicada de nazisme o nacionalsocialisme. Els primers contactes es van produïr a Catalunya durant la Copa Thaelmann, esdeveniment esportiu fet en honor d'Ernst Thaelman, secretari del Partit Comunista Alemany; empresonat per Hitler. L'esdeveniment va ser un èxit.

A la premsa, fos d'esquerres o de dretes, es podien llegir articles d'opinió a favor o en contra d'aquestes olimpíades.

El primer pas de l'olimpíada va ser la creació del Comitè Organitzador de l'Olimpíada Popular. L'idea va engrescar molta gent, tot i l'oposició i la mala campanya de la Lliga. Com a mostra, podem veure la quantitat d'entitats d'àmbits diversos que, només a Sants, hi van participar: Ateneu Sempre Avant, Foment Republicà de Sants, Ateneu Marxista, Acció Catalana Republicana, Unió Socialista de Catalunya, Joventut Unificada, PCC, Centre d'Esquerra d'Hostafrancs, Unió Esportiva de Sants, Centre Ciclista Santsenc, Centre Excursionista Atlant, Avenç Republicà, Xics Futbol Club, ERC de l'Eixample.
Montjuïc havia de ser el Poble de l'Olimpíada i l'hotel de Plaça Espanya, l'allotjament per a molts de molts dels atletes que hi participaven. Catalunya, Galícia i Euskadi es veien representades, per primer cop, en un esdeveniment internacional. Les delegacions arribaven de molts llocs.
El 19 de juliol, en inaugurar-se, l'espectació es va veure frustrada amb els aixecaments feixistes. Els jocs es van suspendre i gran part dels atletes van haver de tornar als seus països enmig d'actes de comiat. D'altres però, fos per conviccions polítiques o pel fet de ser exiliats, es van veure obligats a quedar-se al país. Molts italians i alemanys marxaren cap al front d'Aragó, aquests últims formant part de l'unitat Ernst Thaelmann. Però no només entraven esportistes foranis a les milícies; el setembre del 36, la Unió Esportiva de Sants van formar una columna anomenada "Els Esportius" que anava cap al front; i molts socis de la UEC Sants, es van ajuntar a les Milícies Pirinaiques. Hi va participar l'Elisenda Albertí.

La guerra no va aconseguir aturar l'esport del tot, i un any després de l'aixecament feixista, a Anvers, es va celebrar una altra Olimpíada Obrera. Per tal d'enviar una delegació representant a la República, es va fer una selecció d'esportistes celebrant un acte a l'estadi de Montjuïc. Seleccions de Sants, Gràcia, Poblenou i FC Barcelona s'enfrontaren el 3 de juliol.

La derrota de l'esport popular va rebre un fort cop: els ateneus van desapareixer i les entitats esportives van veure com queien en el període fosc. El gran Premi de Sants va haver d'esperar més de 40 anys en tornar al carrer, amb el nom de Cros Popular de Sants. Es van canviar els noms, escuts i banderes per no deixar reminiscències d'aquell potent esport popular dels anys 30 o de la catalanitat dels clubs. La Unió Esportiva de Sants també va veure desaparèixer l'estrella de cinc punts al seu escut; el Club Esportiu Mediterrani va ser obligat a canviar la forma del seu escut, triangular amb connotacions maçòniques i el color de les quatre barres pel verd i blanc. El club de bàsquet Renaixement BB no pogué jugar amb aquest nom, per la qual cosa ho feu amb el nom i la indumentària de la UES, abans d'esdevenir el Bàsquet Institució Montserrat.

Els festivals gimnàstics eren molt més al gust del dictador, com el de les joventuts hitlerianes a l'Espanya Industrial, el 1941, amb activitats esvàstiques enlloc de populars i lúdiques.

Els Dharma: els creadors d'en Miles Serra

Tercera part: Del jazz-rock a la música catalana.

A l'estiu del 1974, en Pep, l'Esteve, en Joan i en Carles s'instal·len a una masia, coneguda com Casa Nova de Can Comas, al Gironès, amb les tres companyes dels primers: Mercè Arnella, Rosa Solsona i Montse Blasi, i Francesc Contra. Van fixar una divisa amb el lema: Pa, amor, llibertat i comunes. Van pintar el rellotge de sol de la façana i, a sota, hi escriuen: Dharma Comuna. Van arreglar la part de dalt del paller de la casa per assajar-hi i van aprofitar la part de baix com a taller per als treballs artesanals per la subsistència econòmica. Hi feien moneders, cinturons, bosses, polseres i altres objectes de cuïr per vendre'ls a mercats de la Costa Brava.

Seguirien com a vegetarians però havien de pensar amb les comunes paral·leles, que algunes menjaven carn, com els goosos Shiva, Kimba, Osito, Morro Negre, Patuf i Caracava.

Alguns artistes els venien a visitar a la Comuna, com els cantants Jaume Sisa i Manel Joseph, el guitarra Josep M. París, el pianista Víctor Ammann o el flautista Xavier Barenys; amb qui tenien amistats intenses.

Allà, neix el grup com a Companyia Elèctrica Dharma, induïts pels records elèctrics d'Els Llums. Al gener del 1975, actuen a Tolosa de Llenguadoc; però aviat hi havia desercions en alguns aspectes, com el sexual ja que les idees de fidelitat i matrimoni van ser les culpables de trencar la de l'amor lliure. La Mercè se'n va anar amb la companyia teatral Comediants i en Pep i en Jordi insatisfets per alguns lligams.

Però començaven amb les peces de la maqueta, que es diria Diumenge, com un dia de festa i una somfonia d'una comuna, amb un estil lliure acostat a un jazz-rock experimental amb espontaneïtat, compenetració i tendresa. Els solos tenien rastre de la música que escoltaven: Miles Davis, Weather Report, Joe Zawinul, Wyne Shorter, John McLaughing o Chick Corea. Donaven vibracions, harmonies i infinites formes d'expressió musical en temes instrumentals, expressaven els seus sentiments amb formes mítiques i humanes:

"La música arriba on no arriben les paraules. La música ens permet expressar lo inexpressable. Per a nosaltres, la música és la forma d'expressió més pura, genuïna, més lliure, més completa. La nostra música no necessita paraules, ja que creiem que el llenguatge literari només pot arribar fins a un cert punt en l'expressió i comunicació humanes. Algunes idees, emocions, preguntes i respostes no poden ser expressades verbalment. Per això, la música és una manera d'expressar lo inexpressable. La nostra música té uina forta dosi de ritme. Tot l'univers és una vibració repetitiva: el batec del cor, les onades del mar, la nostra pròpia respiració, el vaivé del blat dels camps, l'alteig dels ocells, el polsant remolí d'electrons d'un àtom...". "En canvi podem parlar d'emocions, riures, plors, xiuxiueigs, preguntes no contestades que troben la seva resposta en la música.... Compartim impressions. La ment viatja a través de la tristesa, el silenci i els moments de sorpresa, la violència, l'agressivitat, les alegries senzilles i dolces".

El disseny del disc, per Claret Serrahima, va endarrerir l'aparició del disc perquè la diapositiva del llamp venia de París. A l'interior, hi havia una foto en relleu dels cinc cabells llargs i els pantalons acampanats davant de la casa de Can Comas amb la furgoneta Volkswagen groga en que es desplaçaven.

Els responsables de Zeleste-Edigsa no acceptaven una caràtula del Pep amb el nom de Dharma en sànscrit i un sol emmarcat amb cuïr.

En escoltar el disc, els sons no els agradaven; buscaven un de més personal i influenciat amb la tradició musical autòctona. El Pep va trobar un disc de sardanes d'en Joaquim Serra, el va fer escoltar i els va encantar; contactaven amb un passat històric oblidat i oprimit per Espanya i França; recordaven la seva infantesa, Era una base per tenir idees de nous temes. Oblidant Diumenge, es plantegen una nova etapa per expressar la seva música amb la festa popular, sobretot, i la lluita. Pacten amb Comediants i viuen a la seva comuna a Canet de Mar, i farien que els barregessin elements musicals i teatrals. La banda ja consolidava el seu estil musical als Països Catalans, deixaven els llocs tancats com Zeleste per espais oberts. Aprofitaven el matí acompanyant els cercaviles disfressats de pallassos, amb gegants i cap-grossos, al migdia observaven les cobles i tocaven a les jam-sessions obertes amb altres musics laietans; a la tarda, acompanyaven els Comediants amb muntatges com el Catacroc; al vespre nit, ballaven amb la música de les orquestrines. Esdevenien els protagonistes de la festa i sentir-se transportats novament, a la frescor de la infantesa. El primer festival amb més èxit amb Comediants va ser al Canet Rock, animant la població amb la seva proposta des de la matinada. Els fets es difonien a la revista Vibracions, com a referència del rock a l'estat espanyol.

A part, van actuar viatjant tot l'estiu per molts llocs, per fer nous concerts que duraven moltes hores, i en deien festivals-croqueta perquè el públic en marxava arrebossat. Un era el de les 15 Hores de Música Pop Ciutat de Burgos, on se'ls destacava com la banda de rock més prometedora de l'estat espanytol.

Al començament de la tardor, els membres abandonen Comediants per treballar de forma independent a Arenys de Mar, polint les peces del seu segon disc "L'Oucomballa", el 1976, mort el Franco, i seguien les manifestacions per a les llibertats dels pobles. El nou treball agafava llenguatges i sons musicals propis populars vinculats a les arrels del país i llunyans del rock anglo-saxó. S'acostaven a les tradicions i els costums populars.

Alguns temes, com Ball llunàtic-toc, feia imaginar els envelsta de festa i concerts pels poblets del Maresme. Hi havia un tema que no era del grup, la dansa tradicional Titutiru-ritu, gravada al corredor de l'estudi tots en fila; en directe, es tocava amb instruments populars com la gralla, i alguns grups de grallers l'han introduït al seu repartori.

La portada era esplèndida: van trobar un teatre de paper amb una escena cinematogràfica de Hitchcock, L'home que sabia masses coses, amb en James Stewart i Doris Day amb trres acompanyants estupefactes davant l'home que li havien clavat un punyal. El Pep va fer canviar l'apunyalat per una petita font saltant-hi un ou, que seria l'ou com balla; amb la intenció d'entendre, amb ironia,la fascinació dels americans pel naixement de la música catalana, com a festiva i ballable, i donar mésforça al títol. Va trigar més en vendre's que l'anterior.

Aleshores, també es va desfer la Dharma Comuna i tornaven a Barcelona a viure pel seu compte, però tenien altres projectes, com trencar amb el que no els convencia i aprendre's a estimar.

Els Dharma: els creadors d'en Miles Serra

Segona part: Els Llums, Roda, Fang, Disbauxa, Dharma

Els tres grans es van motivar per fer un grup: Els Llums. Van començar a tocar al Casal d'Horta amb les colles joves del barri. El Pep tocava la bateria; en Joan, el baix i l'Esteve, la guitarra i l'orgue. De fet, l'orgue era d'un oncle-avi capellà que no el necessitava i l'Esteve encara l'arreglava en començar el concert, li deien el keyboard.

A part dels problemes de l'orgue, també hi havia el mal costum de què els nens no podien portar pantalons llargs fins a partir dels 13 anys; en Joan i en Pep reclamaven a la seva mare de tenir-los per alliberar-se de moure's amb els mitjonets i les cuixetes enlaire.

Van guanyar en un concurs de la cervesa Estrella Damm compartint cartell amb "Los Diablos".

Aleshores, ja tocaven els diumenges pels casals, centres parroquials, instituts, altres festes de fi de curs entre altres; amb peces dels Beatles, Rolling Stones, l'inoblidable Casa del Sol Naixent, una adaptació rock de Perduts en la immensa mar blava o cançons tradicionals, com La llebreta; recuperada per l'Esteve. Compartien escenaris amb els Sírex i els Mustang.

Marcats per les manifestacions dels estudiants a França i part d'Europa i l'última etapa de la Nova Cançó pels Setze Jutges als Països Catalans; deixen els sons elèctrics i tornen a la música acústica amb Roda, de folk. En Pep es passava a una guitarra de 12 cordes comprada amb uns diners fent classes particulars de matemàtiques, en Joan, la flauta i la guitarra; i l'Esteve al contrabaix. Seguien amb el repartori dels Llums, cançons noves i altres de populars catalanes, com Les pometes. El seu pare sempre els portava el contrabaix amb el 600.

Van tocar, al maig del 68, a un festival al Parc de la Ciutadella en contra del franquisme i a favor de les cultures i la diversitat.

Un dia que el contrabaix cau del cotxe i es trenca, deixen el folk i tornen als sons elèctrics pel gospel, espirituals negres o el blues: amb solos de John Lee Hooker o Bill Broozny; volent fer temes instrumentals. Van crear dos grups: Fang o Disbauxa; però van durar poc o menys que els Llums i Roda.

El 1971, el Pep i en Joan fitxen un saxofonista, Leandro, que tenia mossegades del gos del local dels assaigs, per un altre conjunt: la Dharma.

Poc abans, es van llegir el llibre The Dharma Bums d'en Jack Kerouak de la Beat Generation, traduït al castellà per Losada, amb fonts orientals; i també hi ha una versió en català per Pedrolo dira Els pòtols místics i, més tard, Els Pirats Dharma. Així, triaven aquest nom per al grup. Dharma, en buda, és llei natural.

Hi van passar alguns músics: el flautista Joan Bofill i el saxofonista Joan Albert, que va motivar en Joan al saxo; entre altres.

En un bolo d'aquest període, van coincidir amb Màquina, que van portar el rock underground o progressiu a Catalunya.

Però el seu primer festival va ser a Les Palmeres, a Sants, el 30 de juny de 1972, compartint cartell amb Maria del Mar Bonet, Jaume Sisa, Slo Blo, Pau Riba, Om, Baf, Fennech i Bueyes Madereros. Els tres germans grans tocaven amb pantalons apedaçats, collarets i armilla, acompanyats de Ricard Gili i un altre fundador de la Locomotora Negra, que contrastaven als altres artistes pel cabell curt.

Aleshores, el Pep, en Joan i l'Esteve ja van introduïr-se, definitivament, a les idees hippies i les filosofies orientals i contraculturals; com a inici per tenir contactes, una ideologia antimilitar més madura i nous estils musicals. Van passar uns dies amb una comunitat no-violenta a Andalusia, prop de Granada, on adopten una dieta vegeteriana basada en la verdura i els cereals.

Seguint l'exemple de les comunes K1 i K2 de Berlín, van fer un manifest per organitzar una comuna urbana oberta per després anar a una de rural. La comuna era una alternativa a la família. La primera era un pis petitissim a Horta, al carrer Pintor Mir, que la compartien amb membres del grup Brotcant, on hi havia en Carles Vidal.

El funcionament es dividia en sis punts perquè rutllés sense problemes:

- membres: per començar, calien uns dotze o tretze membres com a màxim per facilitar la vida en comú i les relacions cap a una unió i contacte essencials.

- principis generals: crear estructures experimentals per estar més preparats per fer una comuna rural radical, que servirà per assentar les bases de la nova societat a partir de moltes comunes. Un membre es preocuparà dels altres, reduïnt, al màxim, els treballs desagradables i un sistema econòmic igualitari, i s'intentarà desenvolupar el màxim, els potencials de cada individu.

- vida comuna: hi haurà igualtat de gènere entre dones i homes; i faran els mateixos treballs. En les relacions normals entre individus, es suavitzaran les tensions; en primer lloc, prohibint la crítica als absents.

Per evitar conflictes, s'evitaran les discussions i relacions amb el veïnat.

- treball: es viurà dels treballs artesanals amb cuïr, dels ingressos dels dos conjunts musicals de la comuna (Dharma i Brotcant) i treballs esporàdics, com cangurs, muntatge de peces d'electricitat, caixes de cartró...

Els treballs de casa es faran entre tots, d'acord amb el temps i la duresa de les feines. Si és més pesat, durarà menys i, si és més agradable i creador, durarà més.

Cada setmana, es farà una llista de treballs i cadascú agafarà el que més li agradi i posarà el seu nom a la llista. Hauran d'estar coberts: dependrà de l'esperit comunitari de l'entorn. En aquests treballs, s'inclourà fer el menjar, rentar o anar a comprar. Les feines es faran quan es vulgui menys els que necessitin un horari determinat. Es podrà llegir, passejar o dormir mentre els altres treballen.

- organització: es podrien escollir dos encarregats cada dues setmanes, sense que això representés una jerarquia; sinó un treball com un altre.

- economia: es farà una caixa comuna i tots hi aportaran els seus guanys. Tothom agafarà el que necessiti. Més endavant, es poden anar canviant coses sobre el terreny. d'acord amb les experiències viscudes, ja que estaven lluny de ser una comuna tancada en idees o fets. És només un experiment, que pot sortir bé o malament, depenent de les ganes i l'esperit comunitari que hi hagi.

Horta (Barcelona), 1972.

El 1973, començava a funcionar la comuna i, alguns caps de setmana, s'alternava a Riells del Montseny on obrien la porta a compartir plegats en un ritual de germanorm fumaven haxix i prenien LSD que van deixar-les totalment en pocs anys. En Carles Vidal s'integra al grup com a baixista i en Joan al saxo, amb el so que identificava la banda. Aleshores, van anar a estudiar aquest instrument al conservatori per poder-lo tocar.

El 10 de maig, Pepe Aponte i Víctor Jou, inauguren Zeleste, al carrer Argenteria, com a lloc d'expressió del rock laietà com una de les iniciatives més fèrtils catalanes, on la Dharma i l'Orquestra Mirasol eren els màxims exponents d'aquest corrent, entre altres músics o grups heterogenis: Santi Arisa, Arrels, Atila, Barcelona Traction, Josep Maria Bardagí, Blay Tritono, Carlos Boldori, Borde, Canaletas, Carretera y Manta, Casavella, Moto Clua, Miki Espuma, Esqueixada Sniff, Ia & Batiste, Iceberg, Lucky Guri, Jazzom, Mirasol Colores, Rocky Muntanyola, Orquestra Plateria, Ramblas, Pau Riba, Sardineta, Secta Sonica, Toti Soler, Sisa, Música Urbana, Suck Electronic Enciclopedic, Max Sunyer, Oriol Tramvia, La Tribu, La Voss del Tropico, Tropopausa o Toni Xuclà.

El 10 de novembre del 1973, van participar a La dansa de Moloc, pel 13è concurs nacional del Rotlle del Film Club Manresa; que era un acte sacramental modern sobre uns individus dits Costamunt, que representaven l'executiu encorbatat i se sentien vençuts per les temptacions de la societat de consum.

Igual com The Beatles identificaven el seu guru en Maharishi; els Dharma veien el referent espiritual en Lanza del Vasto, un dels pensadors més revolucionaris, precursor de la no-violència i difonia les idees de Gandhi a Europa, i s'adreçava als seguidors amb reflexions en trobades fetes pels Amics de l'Arca. Una de les trobades era a Malla, Osona, on en Joan, en Pep i en Carles hi van acampar per a escoltar-lo i ell, la seva música en moments lúdics tot i costar per ell i els altres per fer silenci i amagar-se de la seva música. Allà coneixen en Jordi Soley, que també volia entrar a la comuna urbana però no hi podia dormir perquè estava tota plena; decideix entrar al piano.

Aleshores, afronten dos reptes: la música per a Homenatge a Picasso, un muntatge televisiu del primer aniversari de la mort del pintor, i tocar com a músics d'estudi en el disc Vetlles al voltant del foc, de Jaume Arnella, com a germà de la dona d'en Pep.

Els Dharma: els creadors d'en Miles Serra

Primera part: la casta dels Fortuny.

Els germans Fortuny-Guarro eren una família nombrosa de Sants, formada per set germans: Pep (1952), Esteve (1954), Joan (1955), Jordi (1958), Lluís (1960), Jaume (1961) i la Maria (1967). Amb els tres grans, vivien al carrer Comtes de Bell-lloc però, en anar creixent, necessitaven buscar llocs amb més espai per mantenir la família per alguns barris de Barcelona. Van passar quatre anys entre Riera Blanca, límit entre Sants i l'Hospitalet, on neixen en Jordi i en Lluís; al carrer Mandri, S. Gervasi, on neix en Jaume. Al final, a Horta, carrer Montserrat de Casanoves, hi apareix la Maria. Allà hi van viure quasi uns deu anys i hi van deixar petjada.

Abans de néixer la Maria, els tres grans i els tres petits es dividien en dos grups per les similituds físiques d'associar-se uns i altres; però s'entenien molt més enllà que ser germans; ja com grans amics tot i barallar-se, de nens, per tenir la revista "Cavall Fort".

En aquesta època, vivien sempre amb els avis paterns, sempre tenint-hi diversió. Els dies de festa; es reunien a casa dels Guarro on el seu oncle dirigia una coral improvisada amb cançons catalanes; ja que molts formaven la meitat de l'Orfeó de Sants; una era la seva mare. És a dir; eren com els Trapp, sempre cantant i ballant i enlluernant els nens dels anys 60.

Amb això, anant d'excursió amb el seu cotxe, que era un 600, la seva mare ja els incitava amb melodies populars catalanes.

També anaven al cau-escolta d'Horta, on expressaven les seves il·lusions i sentiments catalans, independentistes i d'esquerres al marge del franquisme; caminaven per la muntanya, trepitjaven el territori i coneixien les realitats amagades per la repressió i els mestres franquistes. Allà, es fan amics d'en Carles Vidal, també molt arrelat a la música de la terra, i el seu pare, Agustí Vidal, n'era guia, hi tocava l'acordió i va escriure la lletra d'una cançó d'ambients excursionistes.

A les sortides; sempre seien a la plataforma d'aquells trens que els deien "borregueros" on aprenien els primers acords musicals amb les guitarres molt entusiasmats.

A l'escola "San José de los Hermanos de la Sagrada Familia", on tot era en castellà (sobretot pel nom) ja se'ls coneixia per les grenyes llargues i les seves actituds revolucionàries i crítiques al sistema educatiu; com les primeres idees hippies dels 60. Entre les aules i al pati, coneixien altres músics: Xavier Batllés, que formartà l'Orquestra Mirasol; o periodistes: Antoni Batista i Jaume Cleries o, altres, com l'Alfred Rodríguez Picó, que seria home del temps a TV3.

També es divertien satisfent les noies al cine veient pel·lícules dels Beatles, que les posaven histèriques i estirar-los dels cabells.

Al conservatori, tampoc hi estaven a gust perquè els professors els forçaven només a la música clàssica i, si els enganxaven escapant-se al blues o el jazz, ja els amenassaven en expulsar-los. Preferien ser autodidactes i creatius; només hi van tornar necessitant un músic per un conjunt.

Per sort, es van poder estalviar el servei militar; ja que el Pep i l'Esteve tenien dioptries; ja que es va espatllar la vista llegint a les fosques amb una espelma; mentre que en Joan i en Lluís tenien problemes de cor per masturbar-se i trobar-los el ràpid el ritme cardíac.

Les forques: les tortures d'innocents

Ben poc sabem sobre el passat medieval dels nostres barris quan encara eren pobles o municipis independents a Barcelona, ja que molt del material (documents, arxius...) s'ha perdut en moments tant de guerres (com la Guerra Civil) o fins i tot creixement urbà. En aquesta etapa formada entre deu i onze segles en què l'Església i els reis tindrien un poder arbitrari, eren molt freqüents els relats de por de la gent cap als càstigs i les tortures terribles, com aquesta que vull explicar:

L'any 1320, el rei Alfons va exigir als consellers i militars d'instal·lar unes forques de pedra en diferents turons als afores de les muralles de Barcelona: al Portal de Sant Antoni, a Sant Andreu de Palomar i un altre seria a prop de la vessant interior de Montjuïc (aleshores el Mont Jueu) des d'on sortirien camins que anirien a pobles al sud del Pla: Sants, Sarrià, Santa Eulàlia de Provençana i cap al delta del Llobregat. Era conegut com el Coll dels Inforcats.
Les forques s'anaven canviant de lloc depenent de les circumstàncies i els interessos polítics de la corona catalano-aragonesa.
En aquests llocs es tenia el terrible costum de penjar la gent innocent que lluitava o defensava les seves llibertats davant de les lleis que molts cops manipulava per crims. Normalment, es feia amb les que estaven enclavades al mig dels camins ja que les dels laterals només s'utilitzaven de tant en tant. Les tortures es feien enmig dels camins i en públic per voler atemorir i sotmetre la gent que hi passava pel voltant sobre el què significava el poder i les tortures sota el poder reial i diví a la Baixa Edat Mitjana.
Les víctimes se les deixaven penjades fins quan s'anaven podrint amb el temps; o també les devoraven els ocells de presa que passaven per allà; mentre que, a sota de les forques, s'hi posava un ossari on hi queien les restes. Normalment, eren tritorades per botxins en públic i les restes es repartien per diferents llocs segons els casos; sobretot, als costats d'alguns camins i se les menjaven alguns ocells i altres animals carnívors com els corbs. O fins i tot també eren trepitjats per les ungles i ferradures dels ases i cavalls que duien mercaderies.

En canvi, en algun moment quan passaven els monarques o els governants de la ciutat els botxins no feien cap tipus de tortura o execució a les forques i netejaven el territori de les restes òssies dels cadàvers i les taques de sang que hi havien caigut. I ho deixessin ben net per deixar el pas.

Al final del segle XIV, hi havia una monja franciscana barcelonina, sor Sanxa, que estava horroritzada i sensibilitzada pels terribles càstigs i es sentia solidària amb les víctimes. Sembla que un cop a l'any, les despenjava amb un permís reial i n'enterrava unes desenes en sepultura a través d' unes cerimònies religioses. Amb els anys, el moment triat seria durant la setmana de Sant Llàtzer, quan alguna gent acompanyaria la sor Sanxa fins quan va morir.

Amb el Decret de Nova Planta de Felip V, el 1715, les forques serien traslladades a la Ciutadella, que seria un nou espai de tortures en contra de la gent que defensés el català. Aleshores, s'emprarien altres càstigs violents però menys tortuosos.
Durant el s inicis del creixement urbanístic posterior a Barcelona, en aquest lloc s'hi instal·laria la Plaça d'Espanya mentre que al turó on hi havia les antigues forques medievals s'hi construïria la plaça de Las Arenas ja a l'últim any del segle XIX, on es realitzarien freqüents corregudes de braus.

De fet, el poble seguia amb les creences falses i fanàtiques de què les víctimes torturades pels botxins no podien entrar al cel i seguirien errant on havien trobat la mort. Fins i tot; els nostres avantpassats deliraven amb idees paranoiques i enganyades de veure vagar les ànimes víctimes de les forques pels voltants de la Creu Coberta.

Fins i tot, hi ha un rumor sobre si en aquell lloc olorem fort encara es pot sentir la mort que carrega l'ambient. I si els cotxes ho permeten i parem l'orella potser encara sentim algun esgarip semblant a una frenada brusca. Probablement sabem d'on prové.